El dilema tradició-modernitat en els jocs tradicionals

 Els jocs tradicionals s'integren en el bloc 5 del currículum d'EF: "Jocs i activitats esportives". Ho fan juntament amb els esports en un tot on es mesclen pràctiques amb idiosincràsies diferents. Els jocs tradicionals, populars, són un reflex de la societat, de les seues condicions materials, valors culturals i socials. Són una forma d'expressió de la cultura d'un territori i com a tal, presenten un valor patrimonial en tant que han ajudat (i ajuden) a definir la societat. Són l'expressió d'allò local, específic de cada territori, igual que la seua gastronomia, la música, el paisatge o l'art. Aquest element local ens proporciona com a educadors un marc ideal per desenvolupar un currículum crític en l'EF. A través dels jocs tradicionals, els mestres podem abordar les diferents condicions materials i culturals de les diferents societats del món si preguntem que ens ha portat a jugar a diferents jocs a cada societat (geogràficament i temporalment parlant). Fomentem així la reflexió crítica a través de la comparació entre un mateix i altres societats.

Paral·lelament, els esports són el reflex d'un procés de globalització i uniformització de l'oci. En els esports, l'espai per a la variabilitat no existeix. Cal un patró o normes comunes que permeten avaluar i competir sense ambigüitats ni localismes que puguen donar lloc a malentesos. A més, el procés de mediatització, propi de la societat de la informació en què vivim, obliga a adaptar cada esport a les demandes de l'espectacle. Aquell espectacle que permeta guanys econòmics. Un exemple pot ser la tendència a l'explosivitat i l'acurtament de les proves ciclistes dels últims anys. Aquella explosivitat que permeta transformar el ciclisme en un esport mediàticament menys avorrit i econòmicament més atractiu.

En la societat actual, que potencia i valora allò que permet l'extracció de beneficis, s'està produint un doble efecte en els jocs tradicionals. Per un costat queden en l'oblit front a l'atractiu dels nous jocs tecnològics, la percepció de risc en els espais públics i una societat cada cop més sedentària. Per l'altre, provoquen un procés d'esportivització a través dels anomenats "esports regionals", com per exemple, la Pilota Valenciana.

Però més enllà del seu valor etnològic i la necessitat que l'escola facilite la conservació i valorització d'aquest patrimoni comú, els jocs tradicionals tenen altre valor educatiu innegable: la seua variabilitat i adaptabilitat. De fet, és aquesta adaptabilitat la que permet desenvolupar el seu potencial educatiu per damunt d'altres esports. Com bé exposen Méndez Jiménez y Fernández-Río (2010), els jocs tradicionals són un marc ideal per desenvolupar una educació física competencial i multidisciplinar:

"Los juegos tradicionales constituyen un contenido privilegiado para contribuir a la adquisición de las competencias básicas, ya que centran su acción educativa en la adquisición de una cultura corporal y en el desarrollo de la motricidad, y proporcionan al alumnado experiencias que fomentan simultáneamente interrelaciones con los ámbitos físico, personal, social y cultural. El juego motor favorece el desarrollo madurativo del niño y puede convertirse en una herramienta educativa insustituible. Si, además, se diseñan experiencias transversales apropiadas, el juego puede despertar el interés de los alumnos por otros contenidos y materias, y contribuir a que se integre y generalice el conocimiento a partir de vivencias sensomotoras."

Així i tot, per què l'implementació dels jocs en les classes d'EF siga vertaderament educativa, cal tindre en compte que aquests jocs tradicionals són el reflex d'una societat passada. Una societat que reprodueix uns valors en forma de rols de gènere i relacions interpersonals que avui dia no són vàlides. Cal per tant prestar atenció al currículum ocult adherit als jocs tradicionals per tal de no reproduir desigualtats de ningun tipus i evitar la crueltat que tenen molts d'ells. Per exemple, recorde de menut el joc del moscardó com a càstig als perdedors: aquells que perdien, havien de passar pel mig d'un corredor format pels seus companys, que havien de colpejar-lo. Jocs com "la Pesta" suposen també una clara estigmatització de la malaltia i de la persona que paga. També, el popular "moros i cristians" ve carregat d'unes connotacions culturals evidents que reprodueixen un conflicte entre dues religions, i estigmatitzen amb l'ús de la paraula despectiva "moro".

Lavega et al (2006) han fet una anàlisi dels jocs tradicionals d'Europa per remarcar algunes de les seues limitacions i que haurem de prendre en consideració en la nostra pràctica educativa. En aquest estudi mostren la dificultat d'utilitzar aquests jocs per treballar la cooperació, ja que únicament el 16% de tots els jocs analitzats estan basats en aquesta. De fet, la immensa majoria permeten la valoració i comparació de les habilitats individuals amb els companys i no amb un mateix. També mostren com, epecialment en aquells jocs tradicionals que estan esportivitzant-se, es segueixen reproduint els rols de gènere i són espais dominats especialment per homes. De fet, únicament el 5% dels jocs són practicats únicament per dones.

 

 

 

 

 

 

 

 

Crec que com a docents tenim, per tant, una responsabilitat social i educativa amb els jocs tradicionals. Són un element del nostre patrimoni que hem d'ajudar a preservar ii comoprendre. També amb la potenciació d'un pati més actiu i una revisió de l'ús dels espais públics més centrat en la infància com a element clau en un model de vida i oci més actiu.

A més, el jocs tradicionals són una ferramenta didàctica molt versatil i completa, que permet el desenvolupament d'un currículum competencial i crític. No obstant, hem de valorar el currículum ocult que molts d'aquests jocs tenen i realitzar les modificacions pertinents. En aquest sentit, pot ser d'ajuda la proposta realitzada per Méndez Jiménez y Fernández Río (2011).