Història familiar de la Pilota

Angels "la monquerina", ma "huela", és una dona a qui admire. Un referent. Va haver de fer front per treure endavant una família tota sola. Quan tenia 48 anys, amb dos fills adolescents va faltar ma "huelo".  Entre altres coses, va haver de treure's el carnet de conduir per poder seguir amb el negoci familiar i donar estudis a ma mare i mon tio. Saforenca tota ella, és filla de Rafelcofer, com el nostre company Pablo. Al llarg de sa vida ha voltat per cases d'amos de diferents pobles de la comarca. Ha treballat a la fàbrica de seda, regentat el bar del càmping a Xeraco, un supermercat a Rafelcofer i una granja de pollastres que tenien a la cambra de casa. 

Ara té 93 anys, quasi un segle de memòries. Bastant desordenades, inconnexes i en certs aspectes, reconstruïdes. Coses de l'edat.  Els moments de claredat són cada vegada més escassos. Fa uns dies en va tindre un d'aquests, quan li vaig preguntar si alguna vegada havia jugat a pilota valenciana.

- A pilota? Jo no. Això només anaven els homes. Però al poble si que han jugat molt. Hi havia de molt bons... com li deien? Seapio! Teníem un trinquet i tot. Allà ens portaven a fer instrucció amb la brusa blava que em va fer ma mare.

I així se m'obrin massa fils d'on estirar. Gènere? Els pilotaris? Un trinquet?, on? Jo mai l'he vist! La primera partida de pilota que he vist a ma vida va ser en Rafelcofer. Una partida de raspall al carrer major.  D'una pilotà van trencar el vidre de la casa del final del carrer. Això, i les proteccions de les mans són els únics records que guarde. Decidisc començar per ahí, que tinc alguna informació.

La pilota al carrer i els pilotaris de Rafelcofer.

Ma huela m'explica que al poble sempre han jugat al carrer major. "Quan jo era jove jugaven totes les setmanes. Anava molta gent. Sempre estava fins al repiquet". Actualment ja no juguen, nomès en algunes dates especials com les festes patronals. "També jugaven al carrer Pilota, saps? Que li deien així". La dona intenta explicar-me on està però no aconseguisc situar-lo. Pareix que es tracta d'un carrer del centre del poble, més estret i curt on jugaven els xiquets, però en el que no acostumaven a fer-se les partides professionals, que es jugaven al carrer major.

Li pregunte ara pels jugadors. Em parla d'un tal Serapio i dels germans Coca. Però curiosament no anomena al que, segons he trobat, fou el jugador més important de pilota del poble, un dels referents dels anys 30 a la Safor: "Pepe Carinyo" (Jose Andrés Momparler). Crec que la seua història és molt interessant. Ens parla de la importància social del joc de Pilota, dels moviments de resistència antifranquista i les represalies de la postguerra.

 

Pepe Carinyo, llaurador de professió, fou durant la República un referent jugador de raspall a l'Horta de la Safor. Es tractava d'una figura pública que començava a enfrontar als jugadors més potents de l'època. Segons narra Victor Labrado, professor suecà que ha reconstruït la seua història, el comité revolucionari va tractar d'aprofitar la seua popularitat, pel que el va captar. Així, aquest llaurador i pilotari s'afilià al partit comunista i participà en la Guerra Civil. Durant la postguerra es va refugiar a la muntanya saforenca i va col·laborar amb el Maquis. Per això se'n diu que Pepe Carinyo va ser un dels últims maquis del País Valencià. Finalment va ser afusellat el 24 de juliol de 1950 al cementeri de Paterna, "el paredón de España". Allà afusellaren a 2238 persones entre 1939 i 1956 i que encara estan soterrades en les més de 60 fosses comunes que actualment estan excavant. La seua història la podem llegir al llibre "No mataràs", amb que Victor Labrado guanyà el premi Enric Valor de Novel·la.

 

El trinquet

 I així arribem al trinquet de Rafelcofer. A eixe trinquet on la meua àvia recorda que anava a fer la instrucció amb la divisió femenina de la Falange. Aquest trinquet és també un exemple de la rellevància social que tenia la Pilota Valenciana a meitat del segle XX i el seu decaïment al llarg de la segona meitat de segle. Es tracta d'un trinquet avui abandonat però al que acudia nombrós públic. El que més em sorprèn d'aquesta instal·lació és que es tractava d'un trinquet privat. "El trinquet el va construir el Tio Quico, que tenia molts diners" em diu l'àvia. Des del punt de vista actual, on aquest tipus d'instal·lacions han de comptar necessàriament amb el suport públic, invertir en un trinquet pot sembla una bajanada, però no als anys 30 del segle passat, quan la pilota movia grans quantitats de diners en apostes i era un joc reconegut socialment. Segons l'episodi que el programa Va de bo d'À punt li va dedicar, el trinquet va gosar de bona salut fins els anys 80, quan la falta d'assistents i els impostos associats a les apostes van fer insostenible el negoci.

I si tu no jugaves a pilota, a què jugaves? A què juguem ara?

Li pregunte finalment a l'àvia per l'escletxa de gènere en el joc de pilota. Ella amb eixa naturalitat amb quèe s'expressen els rols socials més arrelats em contesta: 

 

- "les dones no jugàvem a això... No sé per què, però no anàvem. Allà només hi anaven els homes i jugaven al carrer ells, nosaltres no".

- I a què jugàveu vosaltres?- li pregunte.

 

- Ai Macià, jo no jugava, tota la vida he estat en amo. He fet faena.

Em costa arribar, ma mare m'ajuda; finalment m'explica que jugaven a "botar a la corda, a amagar-se i al sambori". I a un joc que no sap com es diu, però en el que "ens espatarràvem totes en terra i jugàvem amb les caixes de mistos. Les posàvem a rinxo paret, unes damunt d'altres".

 

Actualment la presència de les dones en el món de la pilota és cada vegada més ampla. La federació està fent un esforç en aquest sentit i poc a poc van guanyant als homes part del poc espai mediàtic que té la pilota valenciana. De fet, l'increment de jugadores de pilota i competicions femenines ha sigut constant i notable al llarg del S.XXI (La promoció de la dona, Castillo Alonso, B. i Juan Fabra, M. 2017. p. 146)

 

Aprofite que ma mare  (65 anys) s'ha incorporat a la conversa i li pregunte. Ella tampoc ha jugat mai (tinc constància que mon pare sí que jugava al seu poble). Ma mare em diu que ella jugava al mateix que l'àvia, però també a nines, que "les fèiem amb una pedra i un drap". També a xapes i altres jocs pareguts.

Si ho compare amb els jocs de la meua generació (35 anys) i als que juguen les meues nebodes i nebots (7 anys), veiem una progressió d'un segle. Un segle en el qual la societat ha canviat i evolucionat socialment, culturalment i econòmicament. L'ascens social i l'accés a estudis per part de la generació dels meus pares ha marcat en part, l'accés a moments d'oci més nombrosos i a joguets específics. 

El desenvolupament tecnològic i mediàtic han fet la resta. Les tecnologies de la informació i la comunicació, i la seua influència social han marcat el desenvolupament dels jocs, les joguines i els esports que hem practicat els darrers 30 anys. I ho han fet cada vegada amb més força. Com ja deia al post sobre el dilema tradició-modernitat, el sistema econòmic demanda oci que genere beneficis. Per això, necessitem una reglamentació i estandardització de l'oci. El que es tradueix en joguines i jocs amb normes preestablertes per un costat, i per l'altre en una deportivització de molts jocs d'adults tradicionals i l'expansió dels esports moderns com el futbol.

En aquest procés de transformació social, la pilota ha quedat relegada a un esport regional i ha estat sobrepassada per altres esports més globals. Més adaptats a l'immediatesa i de fàcil accés. En aquest procés no tinc clar que siga la complexa i variable reglamentació de la Pilota Valenciana el que ha provocat el seu decaïment i abandó social, sinó la voluntat política i mediàtica de emfatitzar aquells valors i espots moderns com a elements identitaris.  Així com socialment s'integren aspectes tècnics molt avançats de molts esports, podem comprendre la reglamentació dels jocs de pilota. Aquelles modalitats més estandarditzades i populars, que normalment es juguen en trinquets, han de fer de punta de llança de l'ampla diversitat de jocs. Però per fer-ho calen unes institucions que hi aposten en aquest sentit i garantir uns espais mediàtics i socials suficients.

L'apunt didàctic

Després d'aquesta discreta recerca i reflexió crec que cal concloure amb un xicotet apunt didàctic. Com hem vist, la pilota ens permet explorar episodis de la nostra història recent. A més, la seua història no està exenta de punts que són fàcilment problematitzables per poder-los tractar des de les ciències socials. Per exemple, la història de la pilota a Rafelcofer i en general, ens permetria enfrontar l'alumnat a preguntes com:

 

- Per què ja no es juga a pilota? Com utilitzem els espais públics i com voldríem utilitzar-los? Com ha canviat la tecnologia la forma en què juguem i relacionem?

- És licit utilitzar un espot per afavorir un corrent polític? Què va passar durant la guerra civil i la postguerra? Cal excavar les fosses comunes que encara tenim repartides pel territori?

- Perquè les dones no jugaven a pilota? Existeixen espots d'homes i de dones? Hi ha altres disciplines on les dones no han tingut rellevància o les desconeguem?

- El joc de la pilota valenciana forma part de la nostra identitat? Hauria de formar part?

Es poden desenvolupar així pojectes interdisciplinaris que desenvolupen continguts de les dos assignatures, EF i CCSS. Crec que permetria augmentar la significació dels aprenentatges i afavorir alhora un accés al joc de pilota més fonamentat i argumentat que motive la seua recuperació i joc al carrer.